20 maig Les càpsules i Windows
A finals del segle passat, van arribar al mercat els ordinadors personals, els anomenats PC. N’hi havia de tota mena de marques, però tots duien un sistema operatiu per poder engegar i funcionar. De manera resumida, n’hi havia tres: Linux, Apple i Windows. Linux era pels informàtics que sabien com funcionaven aquelles noves andròmines. Es veu que feia de tot, però calia ser un setciències de la informàtica per fer-lo anar. Apple era molt més fàcil de fer anar, i funcionava molt bé, però només funcionava amb les màquines que feia la mateixa Apple. Windows era, de llarg, el pitjor. Però era fàcil, es podia fer anar amb qualsevol PC, ideal pels babaus.
El punt més important és que allò era un producte totalment nou, trencador, i que de babaus de la informàtica, n’hi havia a cabassos. Jo mateix n’era un. No cal que us expliqui què va passar. Windows va arrasar, i fins que no he aparegut una nova andròmina que fes la competència als PC (els iPhone i tota la resta de telèfons mòbils), s’ha menjat el mercat. De fet, encara va fent feina.
Un detall més a afegir. Tot això ja se sabia, i es deia i publicava a tort i a dret. Però noi, Windows seguia menjant-se el mercat, i en Bill Gates cada cop més ric.
Saltem al cafè, que és el que des de fa uns mesos em té ocupat. Us he explicat això dels PC perquè en algunes qüestions, el mercat de la venda de cafè, Déu n’hi do com s’hi assembla. Us ho resumiré. El Windows són les càpsules. Tothom sap que des del punt de vista de la qualitat, és el pitjor. Alerta, hi ha bons i mals cafès en gra o mòlts, cialdes boníssimes i dolentíssimes. De maneres de fer el cafè, n’hi ha també a cabassos: l’espresso, el de filtratge, el de degoteig, el turc… Si parlem de cafeteres, el tema se’ns en va de les mans. Hi ha gent partidària d’un sistema o un altre. En resum, una preciosa varietat.
Curiosament, entre els amants del cafè, entre els experts, entre els que simplement l’aprecien, no n’hi ha ni un que surti a defensar la càpsula. Però és la que té més vendes, i pujant. En aquest cas, no diria pas que es degui als babaus del cafè, perquè sobre gustos no hi ha res escrit. El que sí que m’atreveixo a dir és que quan un producte salta dels cercles restringits dels seus experts o amants incondicionals, perquè algú aconsegueix simplificar-lo, triomfa i arrasa el mercat. Tant fa que el canvi vagi més enllà dels límits del que es pugui considerar, en aquest cas, cafè. S’apropien del terme, i aquell producte passa a ser cafè. Han guanyat.
Fins fa uns anys, prenies el cafè a casa amb una cafetera italiana o amb una Melitta, o al bar feies un espresso. Poca cosa més. El cafè podia ser bo o dolent, però era cafè i prou. A casa, ara manen les cafeteres de càpsules. Bones o dolentes, totes tenen poc cafè i molts saboritzants. Sobretot, són molt senzilles de fer anar. Pràctiques, en diuen. Al bar li ha sortit la competència dels Starbucks i companyia: els seus còctels amaguen el cafè, deixant-lo com un simple aroma de fons.
El futur? Seguir batallant i fer-ho tan bé com Apple o Linux. Oblideu de lluitar imitant-los: abaixar preus, fer càpsules més “bones” i biodegradables, cafeteres superautomàtiques de plàstic… tot ens abocaria al mateix lloc que els fabricants de PC, que es van voler enganxar a l’estel de Windows.
El cercle del cafè sense càpsules ni Starbucks és prou gros, i més que ho pot ser. Mai abastarà tot l’espai exterior de les càpsules i Starbucks. Però el podem fer créixer, sempre que ens mantinguem sense passar les línies de qualitat que defineixen el producte. Les cialdes, les bones cafeteres superautomàtiques, les cafeteres italianes o de filtre de tota la vida, el bon cafè en gra o mòlt, és on hi ha vida i cafè.