21 abr. Del Tallat a l’Espresso
Aquest és un article per explicar un cas de superació personal, de progrés en aquest món decadent que ens xucla cap a l’avorriment. No sé si us servirà de gran cosa, ni tan sols si és cap mena de superació. Però me’n sento tot orgullós, i ho havia de dir: ara prenc el cafè sol, he deixat els tallats.
Si heu quedat garratibats pel que us acabo d’anunciar, seguiu llegint i ben aviat ho entendreu. Fins i tot, potser algun de vosaltres s’atrevirà a fer aquest gran pas endavant cap al cafè cafè, negre, essencial. Perquè si m’ho permeteu, tot això dels còctels i combinats de cafè, amb llet, freda o calenta, batuda o no, fent dibuixos de tota mena…. a mi em sembla una fugida d’estudi.
El tallat s’ha convertit en una versió reduïda del cafè amb llet, lluny, molt lluny del macchiato del italians. Ja havia sentit i llegit que això de posar una mica de llet al cafè tenia el seu origen en els cafès de qualitat dubtosa i amargants com la mare que els va matricular que solien proliferar, i que si no vigilaves, et foradaven l’estómac. Els francesos, sempre tan malintencionats, fins i tot ho escriuen a la seva Viquipèdia.
No sé si és a causa de la proliferació de cambrers sense ofici, o simplement els canvis en els gustos d’una societat que renuncia al sabor intens, el fet és que les dificultats per demanar un tallat anaven creixent amb els anys. Darrerament, demanava un cafè sol, i un cop fet, demanava que m’hi posessin una mica de llet. M’havia trobat llocs on, tot educadament, volien canviar-me la tassa per una de més gran, i així poder-hi abocar la llet! Algun cop m’havia arriscat a prendre un cafè sol, però el sotrac era massa fort.
Fins que ho he tastat amb les cialdes del Caffè di Francesco. Reconec que el primer tot just puc dir que em va agradar. Però el següent, l’endemà, ja va millorar. I així a poc a poc, he anat descobrint el cafè, la beguda camuflada sota el rajolí de llet que li abocava. He arribat al punt (i tot just fa un parell de mesos que em bec el cafè sol) que el que més m’agrada és el sabor que em deixa a la boca durant una bona estona després d’haver-me’l begut.
El problema el segueixo tenint quan surto al carrer, i demano un cafè: costa moooolt trobar un cafè com el del Caffè di Francesco. Però si més no a casa, que és on hi passo més temps en aquesta època de pandèmia, estic gaudint del cafè com mai ho havia fet.
A veure si us hi atreviu, feu-vos un cafè, amb cialda, amb cafetera italiana o espresso, i tasteu-lo tot sol. Si passeu del primer, ja podeu dir adéu al tallat, i ja us podreu iniciar en el món del cafè, sense parafernàlies. I un darrer consell: feu com jo, proveu-ho amb el Caffè di Francesco, res de cafès de supermercat.